Els Pessebres

Els Blaus i els Pessebres

El Pessebrisme

El pessebrisme és una tradició que ve de molt lluny, temporalment parlant. Es tracta d’una manifestació de religiositat catòlica que es remunta al segle XIII. Es considera a Sant Francesc d’Assís el primer pessebrista l’any 1223 a Greccio, data i lloc que són assenyalats com el començament d’un costum pietós. Encara que molt abans de Sant Francesc d’Assís, trobem diverses representacions que, si bé no es podrien considerar pessebres en el sentit estricte del terme, sí que anticipen el que serà aquesta tradició. Ben mirat, el que va fer Sant Francesc, tampoc ho era, ben bé, un pessebre.

Els Pessebres d'Els Blaus

Molts dels centres excursionistes de Catalunya mantenen una tradició comuna, doncs al voltant de les dates de Nadal porten un pessebre a una muntanya, un cim o un lloc escaient. Més que per una creença religiosa, és una activitat popular que es fa cada any i que serveix també per cloure la temporada excursionista. Les sortides per anar a portar el pessebre tenen sempre un bon ambient i una escalfor molt especial, que normalment es rubrica amb un bon àpat de germanor.

Pot ser que actualment s’hagi laïcitzat bastant aquesta tradició i que moltes de les persones que participen en aquets actes no són creients o practicants, però si que li tenen una estima i simpatia especial al pessebre, que continua sent una tradició cultural ben ferma que ha anat esdevint una mica pagana.

A Els Blaus ja es feien pessebres des de l’any de la seva fundació, el 1920. I des de l’octubre del 1921 l’Entitat es membre fundador de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, per mitjà del soci Pere Queraltó. Es van anar fet pessebres de gran format fins el 1935 (l’ultim d’en Queraltó va ser el del 1930). Després es van continuar fent algúns pels anys 40 i 50. I en petit format (diorames) es van fer des del 1947 al 1958, per en Vicenç Lasalle.

L’any 1976 es va fer, en gran format, una reproducció del Refugi vell d’Ull de Ter (1909) i també, el 2001, es va fer la reproducció de la Font de la Cristina, que estava al carrer Major de Sarrià, cantonada amb Pedró de la Creu, banda Llobregat-mar.

L'origen del Pessebre Itinerant

L’any 1970, el C.E. Els Blaus, amb el patrocini de la FEEC, va organitzar la XIV edició del tradicional “Pessebre dels Muntayencs”, a les Agudes del Montseny. Una estel·la o deixant de fusta, tallada per l’artista Sarrianenc i soci del Centre en Nuet Martí, que va ser portada a peu des de Sarrià, per relleus d’equips de muntanyencs socis de l’entitat, en el cap de setmana del 12 al 13 de desembre. A Santa Fé del Montseny, a les 9 del matí, es va cel·lebrar una misa i la benedicció del pessebre, i finalment se’l va dur per posar-ho a dalt del cim. Actualment aquesta obra d’art està exposada al vestíbul del Centre.

Si tenim en compte la trajectoria pessebristica i muntayenca d'Els Blaus, l’organització d’aquest esdeveniment va suposar que d’inmediat sorgis la idea de repetir-ho en properes ocasions, ara ja com un acte propi de l’Entitat. Així s’engegà el fet de portar un pessebre cada any a un indret o localitat amb església o ermita, on es pogués deixar fent-hi una missa i la benedicció corresponent. I anar-lo a recollir posteriorment, per la Candelera. Certament amb un esperit que ha estat sempre com una barreja de caire esportiu, religios i de tradició.

50 anys de Pessebre Itinerant

Cada any s’havia de portar en un lloc diferent, de tal manera que es pogués recorrer un bon tros del territori català, que ens quedes a una distancia propera i que no impliques un desplaçament massa llarg. Practicament el recorregut quasi sempre ha estat per la provincia de Barcelona. I el més proper possible de Girona i Lleida.

La manera de portar-lo, als voltants de Nadal, es va decidir que fos a peu i preferentment en un cap de setmana -encara que en alguna ocasió es va fer en 5 o 6 dies aprofitant algún pont festiu-, fent la aproximació al lloc corresponent en el tipus de mitjà que fos millor al cas. Ara en tren, autobús o cotxe, peró tenint cura de que pel retorn a casa hi hagués una bona combinació, cosa que en el seus inicis era una mica dificultos d’aconseguir i a vegades calia llogar algún vehicle pel transport o concertar-ho amb algúns socis que tinguesin cotxe.

Actualment ja no hi ha aquest problema, dons quasi tothom té vehicle, encara que cal lligar bé la distribució d’aquests, per tenir-ne algún en el lloc d’arribada, després d’ahaver deixat la resta a l’inici de la caminada i poder anar després a recuperar-los.

L’estada dels participants també es un altre punt important a tenir en compte. Als inicis, la majoria dels participants eren joves, uns més que d’altres, l’economia de tots era minsa i no hi havia les facilitats de moviment i transport que hi ha ara, de tal manera que es portava el sopar i l’esmorzar de motxila i per dormir calia concertar previament un lloc, prop al cami de pas, que fos económic per fer-ho, que normalment eren el terre d’una pallisa, d’un corral, d’una escola o d’una rectoria, i que normalment ens ho permetien sense cap compromís. I el diumenge es dinava en un restaurant, a un preu també el més económic possible.

De la organització del recorregut i de l’estada, així com de fer el pessebre, s’en cuidaven uns i del dinar del diumenge uns altres, normalment, peró quedant sempre tots d’acord. Pel diumenge s’organitzava un autocar per portar a tots els que, per no poder anar al dissabte o no poder caminar tot el trajecte, vulguesin anar al lloc del pessebre, per asistir a la misa i benedicció i a més per dinar tots plegats. Del primer tema durant molts anys es va cuidar el soci Ferran Ferrús, junt amb altres socis de la seva quinta, i del segón tema el soci Enric Gelabert. Posteriorment se n’han fet càrrec altres socis.

Amb el pas dels anys, els corrals i les pallises han anat desapareixent. També els restaurants económics. El tarannà dels pagesos ha canviat i també ho han fet les antigues sacristies i escoles. Ara les portes sempre estan tancades, incloent-hi les de les esglèsies quan es fora del horari de misa. Així que darrerament s’han fet les estades a Cases de Colónies i últimament, quan no s’entroven d’aquestes, en hostals o pensions. A l’igual que el dinar de germanor ja es fa en restaurants a preu de mercat. I l’autocar ha quedat sustituit pels cotxes particulars.

El fet de portar el pessebre, comporta peró tot un procés organitzatiu previ. Cal buscar el lloc adequat, el recorregut oportú per camins de muntanya, establint els horaris de pas per tal d’arribar a lloc a l’hora, contactar amb el mosén de la parròquia corresponent, cercar i reservar el lloc d’estada i el restaurant o lloc pel dinar del diumenge. I el mitxà de transport dels participants i el dels acompanyants del diumenge. Moltes vegades al final, el nombre de km. que es fan previament, per cercar el trajecte definitiu de la caminada, representa el triple d’aquesta.

El recorregut a peu del pessebre itinerant es va iniciar pel Bàges, cap a l’Anoia, Solsonès, Osona, Baix Llobregat (a Stª Creu d’Olorda), el Berguedà, el Ripollès (al mateix Monestir de Ripoll, amb una màgnifica reproducció d’aquest, feta per en Ferran Ferrús), la Garrotxa, el Montseny i darrerament per Osona altre cop, per anar-nos apropant, pel Moianés i el Vallés Occidental, fins a Sarrià l’any 2019, per poder cel·lebrar l’any 2020 el seu 50è aniversari, portant-lo a peu altre cop des d’aquí a les Agudes, on va germinar la idea d’aquesta tradició.

I a partir d’aquest 50è pessebre, ja es veurà si la intenció és la d’acabar aquí aquest periple o bé continuar la tradició, peró si més no quedarà la possibilitat de fer la trobada anual de cloenda de les activitats muntanyenques, amb una caminada i dinar de germanor.

Autor: Enric Fité
Responsable de Càmping i Pessebre (2021)